CONTE

Al blog del CAIRE http://caire-ef.blogspot.com/ Anna Tur ha publicat una entrada on Isidor Marí en la ponència que va oferir en la Jornada Acollida i Llengua a Eivissa el passat 6 de març ens recomana propostes per a la reflexió sobre la sostenibilitat i la diversitat lingüístiques per a tots aquells que treballen en l’educació.

Aquí us presento un conte que va presentar i amb el qual es pretèn que els alumnes s’adonin que en l’actualitat s’extingeixen no tan sols espècies d’animals, sinó també llengües. Pretèn donar-los un toc d’atenció per tal que valorin totes les llengües del món independentment de les situacions de prestigi que tinguin, per mitjà de la identificació i l’empatia amb els personatges del conte.



Conte:

L’últim parlant


La Saïma es va llevar aquell diumenge amb una sensació estranya al cos. La casa estava molt silenciosa i ningú no l’havia despertada per anar a esmorzar. Va sortir del llit i va anar cap a la cuina. Allí, hi va trobar els pares, asseguts a la taula amb un posat tristoi. De seguida es va imaginar què havia passat: l’avi havia mort.


Ja feia dies que estava molt malalt, i tots esperaven el pitjor. Els pares la van abraçar molt fort, i ella es va posar a plorar. Durant tot el dia no va parar d’entrar i sortir gent de la casa. L’avi de la Saïma era molt conegut en tota la comunitat i molt respectat. La Saïma i la seva família vivien en una comunitat petita, bastant apartada de les grans ciutats i, tot i que vivien amb tots els luxes de la vida moderna, mantenien un estret lligam amb els seus avantpassats, o això és el que sempre li havien explicat els seus pares...

Si el diumenge havia estat trist, l’endemà encara va ser pitjor. A l’escola, la mestra va dur un diari on sortia la notícia que s’havia mort l’últim parlant de la llengua izi. Hi havia una fotografia: era el seu avi! Què hi feia, allí, el seu avi???? L’últim parlant d’izi?

D’aquesta manera la Saïma va saber una cosa que mai ningú no li havia gosat dir: a la seva comunitat sempre s’havia parlat una altra llengua que ara, amb la mort del seu avi, també havia mort. L’avi era l’última persona de la comunitat que havia après aquella llengua i que la sabia parlar amb fluïdesa.

Quan la Saïma va saber això, es va enfadar moltíssim:

—Però com pot ser?

La Saïma recordava aquella llengua de què li havien parlat a classe. L’avi li havia parlat moltes vegades en izi, aquella llengua desconeguda per a ella, però que era la llengua que ell parlava de petit.

Ara ho entenia tot: per això l’avi es posava tan trist quan deia aquelles paraules tan curioses!

Perquè no podia parlar en la seva llengua amb ningú més, ni amb la seva néta!

—Com pot ser que ningú més no l’aprengués? —preguntà a la mare.

—Saïma, ho has d’entendre, són coses de grans…

La llengua del teu avi era una llengua que no parlava ningú...

—És clar que no la parlava ningú, si no ens la vau ensenyar!

—No és això... El que volem dir és que no la parlava ningú, aquesta llengua, i que per estudiar, per treballar, n’hauríeu d’haver fet servir una altra... O sigui que la llengua de l’avi no era una llengua important...

—M’és igual a mi, això! Per a mi sí que hauria estat important poder parlar amb ell. Penso que podria haver parlat la llengua que parlo ara i, a més, la llengua de l’avi!

—Ai, Saïma, potser sí, però mira. És una decisió que vam prendre tots plegats! Ho vam fer pel vostre bé, pel vostre futur!

—Doncs a mi m’hauria agradat parlar la llengua de l’avi!

La Saïma va pensar que era una llàstima que no la hi haguessin ensenyada. D’aquesta manera hauria tingut un record més d’ell, potser el més important: la seva llengua... Pensà en com es devia haver sentit l’avi durant tants anys en què no va poder parlar amb ningú en la llengua que coneixia tan bé...

Pobre avi, es devia sentir tan sol!

La mare li havia dit: «Són coses de grans», però ella creia que cap raó no justificava que els membres de la seva comunitat haguessin deixat perdre l’izi.

Veient la cara de la seva mare, li semblà que ella també se’n començava a adonar.



Després de llegir la història de la Saïma, responeu aquestes preguntes:

1. Què us ha semblat aquest conte?

2. Què explica el conte sobre la llengua izi?

3. Què han fet els pares de la Saïma perquè es perdi l’izi?

4. Creus que és possible que una llengua desaparegui, com passa en el conte?

5. Quina és la teva llengua? Com et sentiries si en fossis l’últim parlant?

6. Creus que seria possible que la teva llengua desaparegués? Per què?

7. Saps el nom d’alguna llengua que hagi desaparegut? Escriu-lo.

2 comentaris:

...*>>BeT<<*... ha dit...

Aixó ja ho hem de fer?

MaRrieTtA ha dit...

ISA

ja tenc penjat la notícia

dew